LA CLASSE MAGISTRAL DEL DOCTOR VICENÇ BENEDITTO

El passat dilluns dia 20 de febrer del 2010 assistia, a la Universitat de Barcelona, el doctor Vicenç Beneditto. L’eminent doctor ens va obsequiar amb una classe magistral sobre l’avaluació actual de la docència universitària. Ara bé, el més gustós de la conferència va ésser les seves retòriques visionades des de la crítica.

Ens va explicar que antigament, durant els principis de la democràcia, per tal d’entrar com a docent a la Universitat es feia mitjançant una oposició centralitzada a Madrid. De manera que tots els joves aspirants a docent universitari, ho havien de fer mitjançant unes proves que s’impartien a la capital de l’estat espanyol. El doctor Beneditto ens explicava que l’avaluació no era l’encertada, ja que les ideologies del moment podien jugar males passades. I, per tant, els tribunals eren dubtosos en la seva objectivitat. I, a més a més, era obligatori expressar-se en castellà. De manera que aquest aspecte era un inconvenient per als aspirants de Catalunya.

Quan el PSOE va guanyar les seves primeres eleccions (l’any 1982) es va descentralitzar el procés i es van incorporar les mateixes proves, però en les diferents comunitats autònomes. Els tribunals estaven conformats per cinc persones del Departament de la pròpia Universitat. De manera que s’havia avançat en l’àmbit lingüístic. Però bé, continuava havent-hi una gran mancança d’objectivitat en les proves, ja que es podia caure, en moltes ocasions, en l’endogamia de la pròpia Universitat.

Quan el PP va guanyar les seves primeres eleccions, les oposicions sofreixen alguns canvis. S’augmenta el nombre de persones per tribunal (els tribunals estaven formats per set persones) i el tribunal no podia ser de la mateixa Universitat. De manera que els membres del tribunal eren escollits de forma aleatòria per totes les facultats de l’estat espanyol. Ara bé el president del tribunal havia de ser el membre més gran del departament de la facultat on s’impartien les proves d’oposició. Ara bé, els membres del govern van poder observar que posant més persones en un tribunal, no s’augmentava en la rigurositat i en l’excel•lència de les proves. I, a més a més, va haver-hi un flagrant augment en les despeses de les proves, ja que s’augmentava en les persones que conformaven els diferents tribunals i se’ls hi havia de pagar els desplaçaments i els allotjaments.

L’any 2004 el PSOE torna a guanyar les eleccions generals de l’estat espanyol. I, en aquest període, es torna a canviar la fase d’oposició. Europa proposa al conjunt dels seus països entrar dins del marc d’EES. De manera que ara, en l’actualitat, per entrar en la docència universitària ha d’haver publicat en revistes indexades que entren en el rànking de punts estipulats per la Comunitat Europea.

En definitiva, escoltar a Vicenç Beneditto em va semblar escoltar aquells joves de la transició, amants de canvis positius per la nostra societat actual. Aquell jove que va ser, encara continua viu a través de les seves retòriques, plasmades en la crítica positiva i constructiva.

PESA PISA?

En l’actualitat, vivim immersos en una societat on la globalització emmarca el sentit organitzatiu-econòmic dels països considerats com a desenvolupats. De manera que aquests països (o potències econòmiques) competeixen en tots els camps on l’economia hi recau de forma preponderada. Així que l’educació no hi queda exclosa, ja que és un dels aspectes més flagrants de la convergència entre els països desenvolupats. L’educació, segons els països sota una administració i gestió concebuda des de les doctrines capitalistes, ha de ser un dels factors exponencials de la formació de persones competents pel món laboral. La formació ha de ser el guiatge i oferiment d’unes competències que permetin a l’alumne ser una persona competent en les seves tasques laborals futures. De forma que l’excel•lència és el que es vol cercar en els components empresarials del futur. Tot i que l’objectiu primordial de l’educació hauria de ser el potenciament de la cultura i establir la crítica entre els seus subjectes, el que es vol i, a la vegada, s’intenta propiciar és l’establiment de objectes inerts capaços de competir per establir rols jeràrquics dins de les grans empreses dels països occidentals.
Les proves PISA són un clar exemple de les intencions educatives, polítiques i econòmiques que es pretenen cercar per tal d’establir rànquings entre països. Les grans potències econòmiques entren a formar part d’un joc sense cap tipus de sentit, ja que quantifiquen els països en termes d’educació i, per conseqüent, es deixen la part més important que és la qualificació dels aprenentatges. De manera que molts països del món entren a formar part d’una educació basada en un nombre exacte i sense cap tipus d’explicació coherent envers el “per què?” dels successos. Quan l’educació perd el seu sentit pedagògic, entrem en els paranys dels interessos polítics. I, per tant, podem degustar com es perverteix, deforma incongruent, el sentit complex del sistema.
Les proves PISA escullen una sèrie de centres escolars de forma aleatòria per tal d’establir les seves proves als alumnes. Ara bé, la forma de selecció de centres envers l’execució de les proves també és un tema que gris i fosc, ja que mai s’ha ensenyat d’una forma clara i concisa com s’escullen els centres educatius.
PISA mai ha tingut en compte un dels aspectes més rellevants que tot acte d’avaluació hauria de comportar. La contextualització dels centres ha de ser un dels aspectes més primordials de tot acte avaluatiu, ja que no tothom s’estableix per la mateixa escala de valors i de normes. De manera que quan es perd el context, l’avaluació perd el seu sentit pedagògic i educatiu.
PISA no té en compte altres aspectes com: l’intel•ligència emocional (Goleman). Potser la població educativa de Corea, que es troba encapçalant el rànquing, és una societat que recau en l’excel•lència educativa. Però bé, són feliços els infants a l’escola.
PISA tampoc té en compte les diferents maneres d’aprendre dels infants, ja que no avaluen un procés educatiu. Sinó que avaluen una única prova. De manera que no tenen en compte les intel•ligències múltiples (Gardner) dels infants.
En definitiva, PISA només és una avaluació educativa que recau a través de la perversió que indueixen els interessos polítics i econòmics dels països considerats com a grans potències del món.