Actualment, vivim immersos en una societat submergida en el dinamisme i en el constant moviment que sol•licita, d’una forma exhausta, els canvis constants. De manera que l’educació del nostre país no pot quedar en un marge insòlit, ja que la comunitat educativa ha de ser la primera institució en oferir, als seus infants, aquests canvis socials.
Les nostres escoles provenen de la pedagogia grisa (aquell tipus de pedagogia immersa en el conductisme. On l’alumne era un mer espectador de les classes magistrals del seu mestre absolut, sense l’oportunitat de raonar els seus propis coneixements i, sense cap mena de dubte, incapacitat de compartir els seus propis aprenentatges amb la comunitat educativa.). Ara bé, a partir del final de la dècada dels anys setanta, va tornar a sorgir l’escola catalana i activa (era aquella escola que tenia com factor exponencial la llengua catalana com a llengua primordial en la comunitat educativa, aprofitava els coneixements previs dels seus alumnes i apostava per l’autonomia dels infants com a éssers capaços de raonar i construir, d’una forma solvent, els seus propis processos d’ensenyament-aprenentage. Però bé, sempre amb el seguiment, implacable i eficaç, del mestre-guia) i, ara, endinsant-nos en els bells principis de la segona dècada del segle XXI, ens trobem en l’escola digital (és aquella escola on l’infant ha de treballar a partir de les noves tecnologies aplicades a l’educació). De manera que el fet de potenciar els aprenentatges a partir de les noves tecnologies té molts beneficis. Però bé, el mestre-guia ha de saber potenciar aquestes estratègies que li donen, d’una forma fulgurant, els canvis que li plasma la pròpia societat actual. Així que el mestre, en matèries digitals, ha de saber més que els seus propis alumnes, ja que el mestre sempre ha d’anar més enllà. Aquest fet implica que els docents hagin d’estar-se formant constantment.
Per tant, la pedagogia actual (pedagogia digital) ha de plasmar-se des del constructivisme social a dins de les nostres aules que conformen la societat educativa. Així que el constructivisme social implica tenir en compte els coneixements previs dels nostres infants, potenciar la pedagogia de la pregunta per tal que els infants puguin pensar i raonar futurs interrogants, potenciar el diàleg entre alumnes per tal que creïn el seu propi debat per tal de trobar conjuntament una resposta entre el si del grup, potenciar el treball cooperatiu, plasmar els marcs simbòlics com a marcs socials i de debat, etc. De manera que a través del constructivisme social coneixem i creem els aprenentatges de forma conjunta.
Les nostres escoles provenen de la pedagogia grisa (aquell tipus de pedagogia immersa en el conductisme. On l’alumne era un mer espectador de les classes magistrals del seu mestre absolut, sense l’oportunitat de raonar els seus propis coneixements i, sense cap mena de dubte, incapacitat de compartir els seus propis aprenentatges amb la comunitat educativa.). Ara bé, a partir del final de la dècada dels anys setanta, va tornar a sorgir l’escola catalana i activa (era aquella escola que tenia com factor exponencial la llengua catalana com a llengua primordial en la comunitat educativa, aprofitava els coneixements previs dels seus alumnes i apostava per l’autonomia dels infants com a éssers capaços de raonar i construir, d’una forma solvent, els seus propis processos d’ensenyament-aprenentage. Però bé, sempre amb el seguiment, implacable i eficaç, del mestre-guia) i, ara, endinsant-nos en els bells principis de la segona dècada del segle XXI, ens trobem en l’escola digital (és aquella escola on l’infant ha de treballar a partir de les noves tecnologies aplicades a l’educació). De manera que el fet de potenciar els aprenentatges a partir de les noves tecnologies té molts beneficis. Però bé, el mestre-guia ha de saber potenciar aquestes estratègies que li donen, d’una forma fulgurant, els canvis que li plasma la pròpia societat actual. Així que el mestre, en matèries digitals, ha de saber més que els seus propis alumnes, ja que el mestre sempre ha d’anar més enllà. Aquest fet implica que els docents hagin d’estar-se formant constantment.
Per tant, la pedagogia actual (pedagogia digital) ha de plasmar-se des del constructivisme social a dins de les nostres aules que conformen la societat educativa. Així que el constructivisme social implica tenir en compte els coneixements previs dels nostres infants, potenciar la pedagogia de la pregunta per tal que els infants puguin pensar i raonar futurs interrogants, potenciar el diàleg entre alumnes per tal que creïn el seu propi debat per tal de trobar conjuntament una resposta entre el si del grup, potenciar el treball cooperatiu, plasmar els marcs simbòlics com a marcs socials i de debat, etc. De manera que a través del constructivisme social coneixem i creem els aprenentatges de forma conjunta.
En definitiva, la nostra comunitat educativa ha de caminar cap a una pedagogia constructivista social i, a la vegada, afrontar els nous reptes digitals com a una oportunitat de canvi dinàmic i positiu de la nostra pròpia societat. Si creiem en aquesta pedagogia comunitària, aconseguirem una escola de qualitat i concebuda des de l’excel•lència.
Article publicat al Diari del Baix Penedès.
