dimarts, 21 de juliol de 2009

LA PEDAGOGIA DEL XESCO. NOMÉS LI PUC DIR: MOLTES GRÀCIES!

En l’actualitat, vivim en una societat submisa en l’elitisme incongruent dels conceptes retòrics dels aprenentatges més exhausts i, a la vegada, immersa en les proves de maduresa i competències basades en la memorització i mecanització dels aprenentatges. La nostra societat ha oblidat l’aprenentatge basat en la creativitat, la espontaneïtat, la innovació, el moviment (la coneixença del propi cos), la interpretació, el ritme, la dansa, etc., de manera que la nostra societat educativa ha menystingut tots aquells aspectes que fan que els nostres infants raonin, pensin i elaborin els seus propis coneixements. Així que ens trobem davant d’un moment de crisi educativa, on l’alfabetització (no menys important que la creativitat) preval per sobre de la creativitat.

No obstant això, el nostre país, al llarg de la seva història educativa, ha gaudit de grans educadors, mestres, professors, pedagogs, psicòlegs, psicopedagogs, etc., i que d’alguna manera, en menor o en major proporcionalitat, han deixat la seva petjada en el sistema educatiu del nostre preuat país. De manera que avui, pel seu llegat històric i per la seva tasca pedagògica-musical, és de gran justícia fer esment d’en Xesco Boix.

Avui, 21 de juliol, fa 25 anys que ens va deixar un gran educador. I és que a través de la seva música i les seves lletres, el nostre artista creava un vincle que produïa que els subjectes dels infants es fessin preguntes sobre aspectes primordials de la vida, convidava a reflexionar sobre aspectes bàsics de la nostra convivència, convidava a cantar sense perjudicis, convidava a ballar sense temor algun i, sobretot, cantava als infants perquè creia en un món lliure i immers en la pau absoluta. I el seu raonament era clar i obvi: “si volem aconseguir que el poble esdevingui plenament lliure, hem de començar a educar per les llibertats ja des de ben petits”. De manera que, sense cap mena de dubte, és de justícia, i a la vegada, gran rellevància fer menció del nostre cantautor com un dels grans pedagogs de la dècada dels anys vuitanta, ja que, en moltes ocasions, atribuïm la pedagogia només als acadèmics, retòrics i plens de conceptes, de les nostres universitats. I, sens dubte, això és un flagrant error, ja que hi ha moltes formes d’experimentar la pedagogia.

En definitiva, és evident i ningú pot refusar que el treball d’en Xesco Freixas va ésser minuciós i, a més a més, les llavors ben conreades encara, ara, ens donen els seus fruits. Per tant, moltes gràcies Xesco. Tan debò l’educació del nostre país prengués nota dels missatges de les teves cançons, per tal d’aconseguir uns aprenentatges més vivencials i basats en les potencialitats creatives dels infants. “Sentir el sol damunt la cara i estimar-se de debò i trobar-se vius encara i cantar sense por”.