dijous, 19 de març de 2009

SEPARACIÓ TEMPORAL


Els pares del Joan l’han trucat a les cinc de la tarda i li han dit que avui no es podia entretenir durant la sortida de l’escola perquè havien de parlar molt seriosament amb ell. En aquells moments, el subjecte del Joan ha quedat evadit i immers en la por i la temença de la seriositat i rigorositat del missatge dels seus pares.

A un quart de cinc el Joan ha arribat a casa. Els seus pares l’han convidat a entrar al menjador i li han dit que no es preocupi que no era res greu, però que havien de parlar amb ell i, precisament, no era fàcil parlar dels temes que estaven a punt d’encetar (no sabien com començar les argumentacions). Però bé, finalment, ha encetat la conversa el pare i, amb delicadesa i tacte, li ha dit: Mira fill, la mare i jo no passem per un bon moment. I, per tant, hem decidit separar-nos temporalment. La cara del Joan ha canviat per moments (una cara impregnada de tristesa, incertesa, malenconia, etc.). En aquests moments, quan hem de fer esment d’un problema que desemboca a una realitat, és important actuar de forma acurada (un gest, una acaricia, unes paraules tranquil·litzadores, etc., són crucials i flagrants per aproximar-se a l'infant i entredir-li un "no passa res, tot s'arreglarà), ja que l’infant necessita, en tot moment, les dues figures que li han donat la vida. Seria un error caure en l’argument de les retòriques superracionalistes (on els subjectes volen establir la raó i vehiculen aquesta raó a mars de baralles sense cap tipus de sentit. I, per tant, obliden la figura de l'infant). Per tant, serà d’imprescindible recomanació arribar a un acord benefactor entre pare i mare (pare o pare, mare o mare), perquè el trauma del nen no esdevingui a patologies diverses (ansietat, depressions, etc.). Doncs bé, els adults, aquells éssers cognitivament preparats per afrontar nous reptes, hem d’intentar portar la separació de forma positiva, ja que l’infant no en té cap tipus de culpa dels nostres problemes.

Per tant, l’escola no pot quedar exclosa dels afers familiars, ja que en tot moment ha de saber què li passa el nen en el seu context familiar. Només així, aconseguirem que pares i mares sàpiguen quin és el rendiment acadèmic del seu fill?, quins sentiments desemboca el subjecte del seu fill?, com es sent?, etc. Per tant, l'escola ha de veure la separació com un fet absolutament ormal i, a la vegada, intentar esblir diàleg entre les dues parts (i si pot ésser de foma conjunta). Hem de tenir clar, que l'escola és una de les primeres institucions, juntament amb la família, que ofereix valors morals democràtics. Per tant, haurà de vetllar, en tot moment, perquè aquest fet no es vegi mancat per la ruptura de la parella o matrimoni.

Per tant, la separació s'ha d'afrontar com a una desunió de la parella (s'ha acabat l'amor, la rutina ens ha portat a a frustració, el silenci ens ha menjat, etc.) i, per tant, hem de guardarles formes perquè l'infant no caigui en símptomes de frustració i tristesa, ja que aquest fet es veurà palès en el su bagatge acadèmic i anímic. Si aconseguim que la parella separada afronti la ruptura sense retrets i mentides, sense cap mena de dubte aconseguirem que l'infant no es senti més confús del que pot estar en aquestes ocasions. I, per tant, l'escola no pot quedar-se al marge envers aquesta temàtica tan a l'abast de totes les famílies en aquest segle XXI.