Durant molts anys d’encarcaració social, la nostra societat educativa creia en una educació basada en el racionalisme exhaust. Per tant, era aquella comunitat educativa que defugia de les emocions entre subjectes. Ara bé, tampoc hem de generalitzar i culpabilitzar a tota la comunitat educativa d’un país, ja que hi havia molts docents i pedagogs delitosos de grans canvis.
La segona República va suposar el gran esforç i treball de l’escola Nova (escola lliure que cercava la creativitat, l’espontaneïtat, l’aprenentatge a través de l’experimentació directe amb el medi, l’empatia entre éssers, interacció social, etc.). Però bé, tots aquests esforços, portats a terme per grans professionals (Pau Vila, Rosa Sensat, Maria Antònia Canals, etc.), es van veure estroncats a causa de la dictadura franquista. Per tant, la potenciació de la creativitat de l’ésser es va transformar en la pròpia veritat ineludible de l’ésser racional. Les retòriques magistrals del subjecte superracionalista es van transformar en l’únic eix primordial de l’aprenentatge dels individus, ja que l’infant no tenia cap tipus de protagonisme dins d’aquesta visió educativa (concepció metodològica conductista).
Ara, en l’actualitat, ens trobem davant d’una escola immersa en nous reptes socials. Hem viscut, en els darrers anys, un constructivisme tradicional a dins les aules (potenciació dels coneixements previs dels nostres alumnes, treball autònom i aflorament de la seva creativitat). Ara bé, els nous reptes ens fan dirigir cap a una concepció metodològica de formació en societat. Per tant, el constructivisme tradicional es perfecciona anomenant-se constructivisme social (potenciació dels coneixements previs, marcs simbòlics i socials, establiment d’hipòtesis, empatia entre subjectes i indagació de respostes conclusives a través de les hipòtesis formulades de forma grupal).
Per tant, la figura del mestre racionalista ja ha passat a millor vida. Ara, a les nostres aules ha d’aflorar la simbiosi efusiva entre el racionalisme i l’emoció, ja que són dos vocables fonamentals (en constant interacció) per tal d’indagar i plasmar una educació de qualitat a dins les nostres aules. El racionalisme sense interacció amb l’emoció no té cap sentit (tu estableixes la teva pròpia raó a través de la teva emoció), però bé l’emoció també ha d’estar en constant confrontament amb la raó (ens emocionem a través de la raó).
Per tant, l’escola ha de potenciar un constructivisme social a dins les aules i, sense cap mena de dubte, ha d’apostar per una trobada simbiòtica entre la raó i l’emoció. Només així, apostant per una escola dinàmica (en constant moviment) i respectuosa davant la pluralitat dels subjectes, aconseguirem l’educació que els nostres infants es mereixen per viure en una societat que sol·licita homínids que sàpiguen afrontar nous canvis i reptes al llarg de les seves vides.
La segona República va suposar el gran esforç i treball de l’escola Nova (escola lliure que cercava la creativitat, l’espontaneïtat, l’aprenentatge a través de l’experimentació directe amb el medi, l’empatia entre éssers, interacció social, etc.). Però bé, tots aquests esforços, portats a terme per grans professionals (Pau Vila, Rosa Sensat, Maria Antònia Canals, etc.), es van veure estroncats a causa de la dictadura franquista. Per tant, la potenciació de la creativitat de l’ésser es va transformar en la pròpia veritat ineludible de l’ésser racional. Les retòriques magistrals del subjecte superracionalista es van transformar en l’únic eix primordial de l’aprenentatge dels individus, ja que l’infant no tenia cap tipus de protagonisme dins d’aquesta visió educativa (concepció metodològica conductista).
Ara, en l’actualitat, ens trobem davant d’una escola immersa en nous reptes socials. Hem viscut, en els darrers anys, un constructivisme tradicional a dins les aules (potenciació dels coneixements previs dels nostres alumnes, treball autònom i aflorament de la seva creativitat). Ara bé, els nous reptes ens fan dirigir cap a una concepció metodològica de formació en societat. Per tant, el constructivisme tradicional es perfecciona anomenant-se constructivisme social (potenciació dels coneixements previs, marcs simbòlics i socials, establiment d’hipòtesis, empatia entre subjectes i indagació de respostes conclusives a través de les hipòtesis formulades de forma grupal).
Per tant, la figura del mestre racionalista ja ha passat a millor vida. Ara, a les nostres aules ha d’aflorar la simbiosi efusiva entre el racionalisme i l’emoció, ja que són dos vocables fonamentals (en constant interacció) per tal d’indagar i plasmar una educació de qualitat a dins les nostres aules. El racionalisme sense interacció amb l’emoció no té cap sentit (tu estableixes la teva pròpia raó a través de la teva emoció), però bé l’emoció també ha d’estar en constant confrontament amb la raó (ens emocionem a través de la raó).
Per tant, l’escola ha de potenciar un constructivisme social a dins les aules i, sense cap mena de dubte, ha d’apostar per una trobada simbiòtica entre la raó i l’emoció. Només així, apostant per una escola dinàmica (en constant moviment) i respectuosa davant la pluralitat dels subjectes, aconseguirem l’educació que els nostres infants es mereixen per viure en una societat que sol·licita homínids que sàpiguen afrontar nous canvis i reptes al llarg de les seves vides.
2 comentaris:
Hola Xavier,
Et comunico que el setmanari L’Extra publicarà demà aquest apunt amb l’enllaç al teu bloc, seleccionat entre els més llegits i valorats del Portal de la Penedesfera www.penedesfera.cat, la comunitat de blocaires de l'Anoia, l'Alt i el Baix Penedès i el Garraf.
Aquesta és una iniciativa de L’Extra, la qual ajudarà a la difusió i promoció del contingut del teu bloc en particular, i del fenomen blocaire en general.
Salutacions i enhorabona!
Daniel García Peris
www.danielgarciaperis.cat
Moltes gràcies Daniel per informar-me d'aquest fet.
I també donar-te les gràcies pel teu treball a través dels blocs i la seva difusió.
Cordialment,
Xavier Ollonarte i Rovira.
Publica un comentari a l'entrada