dilluns, 16 de febrer del 2009

LA TROBADA SIMBIÒTICA ENTRE EL RACIONALISME I L’EMOCIÓ

Durant molts anys d’encarcaració social, la nostra societat educativa creia en una educació basada en el racionalisme exhaust. Per tant, era aquella comunitat educativa que defugia de les emocions entre subjectes. Ara bé, tampoc hem de generalitzar i culpabilitzar a tota la comunitat educativa d’un país, ja que hi havia molts docents i pedagogs delitosos de grans canvis.

La segona República va suposar el gran esforç i treball de l’escola Nova (escola lliure que cercava la creativitat, l’espontaneïtat, l’aprenentatge a través de l’experimentació directe amb el medi, l’empatia entre éssers, interacció social, etc.). Però bé, tots aquests esforços, portats a terme per grans professionals (Pau Vila, Rosa Sensat, Maria Antònia Canals, etc.), es van veure estroncats a causa de la dictadura franquista. Per tant, la potenciació de la creativitat de l’ésser es va transformar en la pròpia veritat ineludible de l’ésser racional. Les retòriques magistrals del subjecte superracionalista es van transformar en l’únic eix primordial de l’aprenentatge dels individus, ja que l’infant no tenia cap tipus de protagonisme dins d’aquesta visió educativa (concepció metodològica conductista).

Ara, en l’actualitat, ens trobem davant d’una escola immersa en nous reptes socials. Hem viscut, en els darrers anys, un constructivisme tradicional a dins les aules (potenciació dels coneixements previs dels nostres alumnes, treball autònom i aflorament de la seva creativitat). Ara bé, els nous reptes ens fan dirigir cap a una concepció metodològica de formació en societat. Per tant, el constructivisme tradicional es perfecciona anomenant-se constructivisme social (potenciació dels coneixements previs, marcs simbòlics i socials, establiment d’hipòtesis, empatia entre subjectes i indagació de respostes conclusives a través de les hipòtesis formulades de forma grupal).

Per tant, la figura del mestre racionalista ja ha passat a millor vida. Ara, a les nostres aules ha d’aflorar la simbiosi efusiva entre el racionalisme i l’emoció, ja que són dos vocables fonamentals (en constant interacció) per tal d’indagar i plasmar una educació de qualitat a dins les nostres aules. El racionalisme sense interacció amb l’emoció no té cap sentit (tu estableixes la teva pròpia raó a través de la teva emoció), però bé l’emoció també ha d’estar en constant confrontament amb la raó (ens emocionem a través de la raó).

Per tant, l’escola ha de potenciar un constructivisme social a dins les aules i, sense cap mena de dubte, ha d’apostar per una trobada simbiòtica entre la raó i l’emoció. Només així, apostant per una escola dinàmica (en constant moviment) i respectuosa davant la pluralitat dels subjectes, aconseguirem l’educació que els nostres infants es mereixen per viure en una societat que sol·licita homínids que sàpiguen afrontar nous canvis i reptes al llarg de les seves vides.

dissabte, 7 de febrer del 2009

INFORMAR

La nostra societat consumista és aquella que presumeix de forma incessant de les seves accions i actituds benefactores davant del tercer i quart món. La nostra preuada societat és la viva imatge d’una col·lectivitat perduda en l’abisme avariciós i pervers d’aquells que prediquen el consumisme i, sense cap mena de dubte, nosaltres agafem de forma exhausta. Avui en dia, immersos en la nostra societat debilitada per estereotips versemblants, els mitjans de comunicació promouen i comercialitzen formats televisius coneguts com a “reality shows”, on els personatges busquen l’èxit rotund i la superficialitat de la vida. Per ser exactes i precisos, busquen la seva pròpia mentida de la vida!. Mentrestant, els individus superficials s’autoenganyen i els empresaris del món de la comunicació s’embutxaquen quantitats ineludibles de diners.

Però bé, a on ens dirigim per plasmar retòriques de caire alarmant enfront d’aquests formats televisius?, hem de prohibir amb rotunditat la vigència d’aquests programes als nostres fills?, hem d’emprar retòriques transmissives per tal que els nostres fills entrin dins les nostres dinàmiques valorístiques?, etc. Sense cap mena de dubte, l’ésser humà està perdut davant d’una societat que camina més depressa que ell i, per tant, pares i educadors han de lluitar i, a la vegada, intentar entendre que tot canvi implica comprensió i diàleg. Per tant, davant d’aquesta tipologia de programes de caire no cognitius, intentarem cercar el diàleg amb els nostres fills, ja que davant del contingut erroni i falç d’aquests programes (la fama s’aconsegueix en poques hores, l’homosexualitat vista des de la perversió, la transexualitat vista com a objecte de depravació, les drogues estereotipades com a productes per a arribar a aconseguir la felicitat, etc.) s’amaguen informacions estereotipades per la morbositat. Per tant, nosaltres, com a educadors o pares, hem de transmetre als nostres infants que l’homosexualitat és una opció sentimental i sexual i, per tant, no implica la morbositat. Hem de fer-los-hi veure que l’èxit professional s’aconsegueix a través del treball ben fet i, per tant, aquest fet implica esforç cognitiu i, en moltes ocasions, físic. Hem de transmetre que la transexualitat és una opció que moltes persones decideixen fer perquè no es senten bé i en conformitat amb el seu propi cos. I, sense cap mena de dubte, hem de cercar el diàleg per tal de fer-los-hi veure que la felicitat només s’aconsegueix quan un homínid en concret troba l’estabilitat emocional (família, amics, etc.). Per tant, serà inútil, gairebé sempre, emprar actituds superracionalistes, on l’emissor sempre té raó i, a més a més, no fa unes justificacions lògiques sobre les seves retòriques.

Per tant, els pares i els educadors no han de tenir por a ensenyar a discernir les informacions i també, sens dubte, a ensenyar-los-hi que hi ha informacions que opten per la morbositat i, en moltes ocasions, han de saber que aquesta tendeix a la mentida. Els pares i els educadors han d’ensenyar a l’infant les veritats de les informacions. I, per tant, no podem clausurar mai les intrèpides imatges de la pobresa devastadora del tercer món, les guerres monetàries que aquests fets comporten, la cruenta pobresa del quart món, les actuacions precàries que, nosaltres, el primer món emprem per apaivagar la pobresa dels països pobres i netejar-nos la consciència, etc.

En conclusió, com a docents i pares, hem d’ensenyar als nostres infants la informació de forma íntegra. Només així, l’infant tindrà el dret d’escollir i, per tant, ser un ésser crític, autocrític i autònom envers la comunicació tendenciosa i impregnada de morbositat.

dimecres, 4 de febrer del 2009

LA COMPETITIVITAT

L’escola convencional, aquella escola que durant molts anys ha cercat el no res en els subjectes dels seus alumnes (éssers mancats d’escolta, diàleg, de treballar en grup, d’establir l’esperit crític, etc.), ha potenciat, de manera insòlita la competitivitat entre els subjectes. I, sense cap mena de dubte, ara, de forma descomunal, en paguem les conseqüències, ja que la vida s’ha transformat en una competició sense final, on els éssers humans es trepitgen sense cap tipus de consideració.

El conductisme (escola que potencia subjectes inerts, sense criteri i sense debat acurat i compartit entre éssers) ha portat a consolidar una escola sense fonaments crítics (entre subjectes) de qualitat. El mestre convencional només ha sabut transmetre uns coneixements i els alumnes, com bons receptors incapacitats de diàleg, han hagut de memoritzar-se aquells coneixements. I, a més a més, el mestre conductista, sense cap mena de dubte, només ha valorat la qualificació final,mitjançant un examen final. Per tant, aquest fet només ha provocat, de forma rotunda, la competitivitat insana entre homínids.

La competició comença a l’escola (el mestre potencia aquesta actitud) i, després, continua en el món laboral. Hem d’estar alerta, nosaltres com a futurs mestres, de la forma com potenciem i plasmen als nostres alumnes la competitivitat a dins les aules, ja que aquest factor influirà en els seus subjectes al llarg de tota la vida. I, a més a més, la competitivitat constant, radica a diversos trastorns psicològics i mentals (depressions, ansietat, estrès, etc.)

Per tant, l’escola del segle XXI, aquella escola que es vol mostrar no convencional i amant de la competitivitat sana entre éssers, ha d’estar alerta quan aplica a dins l’aula la concepció metodològica del constructivisme social, ja que aquesta concepció minuciosa, en tots els aspectes d’aplicació a dins l’aula, si no s’aplica amb rigor i serietat pot esdevenir insatisfactòria envers la competitivitat entre els subjectes.