LA PEDAGOGIA DE L'ACOMODAMENT

En l'actualitat, vivim immersos en la pèrdua dels lligams pedagògics que van configurar la nova escola dels principis de la democràcia. L'escola convencional, en aquells moments d'incertesa social, va intentar aproximar-se a la premisa de nous models pedagògics per tal de configurar una educació de qualitat. Però bé, tots aquesta esforços s'han vist estroncats per l'ineficaç gestió dels governs, el baix nivell educatiu de les nostres escoles, la poca implicació universitària per tal d'aconseguir l'excel·lència en la formació de nous mestres, el malbaratament de recursos en l'escola, etc., De manera que, actualment, l'escola es troba perduda en una pedagogia sense fonaments i sense cap tipus de sentit. Aquest tipus de pedagogia la podriem denominar “pedagogia de l'acomodament”.

Així que si volem aconseguir una escola de qualitat pels futurs adults del segle XXI, haurem de replantejar-nos moltes qüestions i molts aspectes que, en el present, fan trontollar d'una forma exhausta la nostra escola. Per tant, el conductisme ha de quedar-se en els abismes del passat i obrir el món de l'educació cap a un constructivisme social. On el mestre-dictador passar a ésser un mestre-guia. El mestre-guia ha de respectar els coneixements previs dels seus alumnes, ha de potenciar la formulació d'interrogants per tal que els infants puguin establir dosis de diàlegs acurats, assenyats i educats. I, sobretot, potenciar el treball en societat a partir de marcs simbòlics (marcs socials on els infants puguin efectuar les seves pròpies relacions socials). De manera que la societat educativa no pot anar més lenta que la societat generalista, ja que l'educació sempre ha d'anar més rapida que la pròpia societat. La societat educativa ha d'estar preparada per afrontar els reptes que li ofereix, d'una forma incessant, la societat d'aquest nou segle que tot just acabem de començar.

En conclusió, estimats mestres, ara és l'hora de canviar i de rectificar tot allò que sabem que no ens porta enlloc. Si ho fem junts, de ben segur serà més fàcil.

LA PEDAGOGIA DEL XESCO. NOMÉS LI PUC DIR: MOLTES GRÀCIES!

En l’actualitat, vivim en una societat submisa en l’elitisme incongruent dels conceptes retòrics dels aprenentatges més exhausts i, a la vegada, immersa en les proves de maduresa i competències basades en la memorització i mecanització dels aprenentatges. La nostra societat ha oblidat l’aprenentatge basat en la creativitat, la espontaneïtat, la innovació, el moviment (la coneixença del propi cos), la interpretació, el ritme, la dansa, etc., de manera que la nostra societat educativa ha menystingut tots aquells aspectes que fan que els nostres infants raonin, pensin i elaborin els seus propis coneixements. Així que ens trobem davant d’un moment de crisi educativa, on l’alfabetització (no menys important que la creativitat) preval per sobre de la creativitat.

No obstant això, el nostre país, al llarg de la seva història educativa, ha gaudit de grans educadors, mestres, professors, pedagogs, psicòlegs, psicopedagogs, etc., i que d’alguna manera, en menor o en major proporcionalitat, han deixat la seva petjada en el sistema educatiu del nostre preuat país. De manera que avui, pel seu llegat històric i per la seva tasca pedagògica-musical, és de gran justícia fer esment d’en Xesco Boix.

Avui, 21 de juliol, fa 25 anys que ens va deixar un gran educador. I és que a través de la seva música i les seves lletres, el nostre artista creava un vincle que produïa que els subjectes dels infants es fessin preguntes sobre aspectes primordials de la vida, convidava a reflexionar sobre aspectes bàsics de la nostra convivència, convidava a cantar sense perjudicis, convidava a ballar sense temor algun i, sobretot, cantava als infants perquè creia en un món lliure i immers en la pau absoluta. I el seu raonament era clar i obvi: “si volem aconseguir que el poble esdevingui plenament lliure, hem de començar a educar per les llibertats ja des de ben petits”. De manera que, sense cap mena de dubte, és de justícia, i a la vegada, gran rellevància fer menció del nostre cantautor com un dels grans pedagogs de la dècada dels anys vuitanta, ja que, en moltes ocasions, atribuïm la pedagogia només als acadèmics, retòrics i plens de conceptes, de les nostres universitats. I, sens dubte, això és un flagrant error, ja que hi ha moltes formes d’experimentar la pedagogia.

En definitiva, és evident i ningú pot refusar que el treball d’en Xesco Freixas va ésser minuciós i, a més a més, les llavors ben conreades encara, ara, ens donen els seus fruits. Per tant, moltes gràcies Xesco. Tan debò l’educació del nostre país prengués nota dels missatges de les teves cançons, per tal d’aconseguir uns aprenentatges més vivencials i basats en les potencialitats creatives dels infants. “Sentir el sol damunt la cara i estimar-se de debò i trobar-se vius encara i cantar sense por”.

LA PEDAGOGIA TRANSGRESSORA. UN DIA DE PLUJA A L’ESCOLA

L’escola del segle XXI, aquella escola immersa en processos de canvis metodològics, ha d’afrontar, amb rigor i serietat, les noves tendències pedagògiques que ens plasmen els ideòlegs i pensadors (pedagogs, psicòlegs, mestres, etc.). Aleshores, aquella escola on la primordialitat dels aprenentatges era la transmissió de coneixements, sense cap mena de dubte, ha de quedar en els abismes del passat. En canvi, en l’escola actual han de triomfar per sobre dels nivells qualitatius dels aprenentatges els següents aspectes: els sentiments dels infants, l’admiració, el fet de sorprendre’s, el silenci per les coses quotidianes que encara l’infant ha de descobrir per ell sol i en el si del treball social, la contemplació dels successos o fets, etc., Tots aquests aspectes que el docent haurà de tenir en rellevància per tal d’emprendre un ensenyament-aprenentatge de qualitat, aniran acompanyats a través de la concepció metodològica del Constructivisme Social. Així que el docent, amant de l’escola dels aprenentatges socials, haurà de tenir en compte els coneixements previs dels infants, plasmar als seus subjectes preguntes que impliquin la fonamentació del diàleg entre homínids, la interacció contant entre éssers per tal d’afavorir un aprenentatge social ric, la plasmació d’hipòtesis entre infants, crear vincles empàtics per tal que l’aprenentatge estigui impregnat d’un diàleg seriós i educat. I, finalment, trobar una resposta conclusiva que ens resolgui l’interrogant (la pedagogia de la pregunta) formulat pel propi docent. Per tant, l’escola ha de caminar cap a experiències alternatives, ja que la convencionalitat i l’encarcarament social de moltes escoles del nostre país, necessiten una transgressió pedagògica. La pedagogia transgressora és aquell tipus de pedagogia que té en compte els sentiments dels infants, que crea espais perquè pugui admirar el seu entorn i admirar-se de si mateix, indaga espais on l’infant pugui contemplar la riquesa de la seva proximitat ecològica i el descobriment d’aquesta, potencia el silenci per tal d’aflorar noves sensacions i creacions del seu propi esquema mental. Per tant, la pedagogia transgressora ha de fonamentar i, a la vegada, plasmar, en el conjunt de la comunitat educativa, un diàleg acurat entre el racionalisme i l‘emoció. Llavors, el racionalisme i l’emoció han de crear vincles simbiòtics per tal de trobar un sentit coherent als aprenentatges.

Avui el cel s’ha despertat tapat i les previsions metereòlogiques preveien pluges abundants al llarg del dia. Però bé, fins ben bé les 10 hores del matí no ha començat a ploure. L’escola tradicional, davant d’aquest succés atmosfèric, optaria perquè els nens es quedessin dins de l’aula, ja que l’aigua i tots els components que conformen el canvi de paisatge que comporta un dia de pluja no tenen cap tipus de significat per l’escola tradicional. En canvi, l’escola actual, aquella escola amant del Constructivisme Social i de la pedagogia transgressora, concebrà la pluja com un ritual, ja que a través de la pluja i el canvi que comporta aquest fenomen a nivell paisatgístic es consideren com a aspectes rellevants pels aprenentatges dels infants. Per tant, els docents a les 10 hores del matí han optat per agafar els paraigües i anar a donar una volta pels carrers del poble de Tàrrega. La sortida ha estat concebuda com a un ritual impregnat de dosis de descobriments i sensacions que han provocat l’admiració en els subjectes dels infants i la contemplació envers aquest succés (obrir tots els paraigües i apreciar les diferents gammes de colors de tots els companys, sentir el soroll de les gotes de l’aigua caure per sobre del paraigua, al terra, per sobre dels capons dels cotxes, contemplar i admirar el canvi de paisatge que comporta la pluja, olorar la pluja, l’asfalt, el terra, etc.). Per tant, la pluja ha de servir com a font de riquesa en els aprenentatges dels infants que conformen l’escola en l’actualitat.

A les 11 hores els infants han arribat a la classe, juntament amb el seu mestre-guia. Aquests han evocat els seus sentiments envers l’experiència viscuda (han plasmat què els ha expressat el silenci, què han contemplat, què els ha admirat, etc.). La intencionalitat de plasmar i, a la vegada, indagar preguntes (la pedagogia de la pregunta) en els subjectes dels infants és observar si el procés que hem seguit en la sortida s’ha impregnat d’un significat coherent i experiencial.

A les 12 hores des de dalt la finestra, hem pogut observar com hi havia un bassal ple d’aigua. I en Miquel (infant de 4 anys), ens ha proposat d’anar-lo a observar. Bé doncs, tota la classe hem baixat al pati i hem apreciat el bassal. Primerament, han pogut apreciar que un bassal immòbil té la funció de mirall refractant i, al cap d’una estona, han pogut veure, a través de l’experiència, que si toquem amb les mans el bassal les nostres imatges es desfiguren, fins al punt de distursionar-se. Per tant, l’escola no pot deixar escapar aquestes ocasions experiencials que li ofereix el dia a dia de l’acció educativa de l’aula, ja que l’infant aprèn a partir de la seva experiència com a ésser i amb les relacions amb els altres éssers que conformen la societat.

En conclusió, la comunitat educativa ha deixar enrere aquella escola amant de la mecanització dels processos d’ensenyament-aprenentatge. Així que l’escola haurà d’ésser concebuda a través de la concepció metodològica del Constructivisme Social i, a la vegada, crear un diàleg interaccionista entre el racionalisme i l’emoció.

SEPARACIÓ TEMPORAL

Els pares del Joan l’han trucat a les cinc de la tarda i li han dit que avui no es podia entretenir durant la sortida de l’escola perquè havien de parlar molt seriosament amb ell. En aquells moments, el subjecte del Joan ha quedat evadit i immers en la por i la temença de la seriositat i rigorositat del missatge dels seus pares.

A un quart de cinc el Joan ha arribat a casa. Els seus pares l’han convidat a entrar al menjador i li han dit que no es preocupi que no era res greu, però que havien de parlar amb ell i, precisament, no era fàcil parlar dels temes que estaven a punt d’encetar (no sabien com començar les argumentacions). Però bé, finalment, ha encetat la conversa el pare i, amb delicadesa i tacte, li ha dit: Mira fill, la mare i jo no passem per un bon moment. I, per tant, hem decidit separar-nos temporalment. La cara del Joan ha canviat per moments (una cara impregnada de tristesa, incertesa, malenconia, etc.). En aquests moments, quan hem de fer esment d’un problema que desemboca a una realitat, és important actuar de forma acurada (un gest, una acaricia, unes paraules tranquil·litzadores, etc., són crucials i flagrants per aproximar-se a l'infant i entredir-li un "no passa res, tot s'arreglarà), ja que l’infant necessita, en tot moment, les dues figures que li han donat la vida. Seria un error caure en l’argument de les retòriques superracionalistes (on els subjectes volen establir la raó i vehiculen aquesta raó a mars de baralles sense cap tipus de sentit. I, per tant, obliden la figura de l'infant). Per tant, serà d’imprescindible recomanació arribar a un acord benefactor entre pare i mare (pare o pare, mare o mare), perquè el trauma del nen no esdevingui a patologies diverses (ansietat, depressions, etc.). Doncs bé, els adults, aquells éssers cognitivament preparats per afrontar nous reptes, hem d’intentar portar la separació de forma positiva, ja que l’infant no en té cap tipus de culpa dels nostres problemes.

Per tant, l’escola no pot quedar exclosa dels afers familiars, ja que en tot moment ha de saber què li passa el nen en el seu context familiar. Només així, aconseguirem que pares i mares sàpiguen quin és el rendiment acadèmic del seu fill?, quins sentiments desemboca el subjecte del seu fill?, com es sent?, etc. Per tant, l'escola ha de veure la separació com un fet absolutament ormal i, a la vegada, intentar esblir diàleg entre les dues parts (i si pot ésser de foma conjunta). Hem de tenir clar, que l'escola és una de les primeres institucions, juntament amb la família, que ofereix valors morals democràtics. Per tant, haurà de vetllar, en tot moment, perquè aquest fet no es vegi mancat per la ruptura de la parella o matrimoni.

Per tant, la separació s'ha d'afrontar com a una desunió de la parella (s'ha acabat l'amor, la rutina ens ha portat a a frustració, el silenci ens ha menjat, etc.) i, per tant, hem de guardarles formes perquè l'infant no caigui en símptomes de frustració i tristesa, ja que aquest fet es veurà palès en el su bagatge acadèmic i anímic. Si aconseguim que la parella separada afronti la ruptura sense retrets i mentides, sense cap mena de dubte aconseguirem que l'infant no es senti més confús del que pot estar en aquestes ocasions. I, per tant, l'escola no pot quedar-se al marge envers aquesta temàtica tan a l'abast de totes les famílies en aquest segle XXI.

LA TROBADA SIMBIÒTICA ENTRE EL RACIONALISME I L’EMOCIÓ

Durant molts anys d’encarcaració social, la nostra societat educativa creia en una educació basada en el racionalisme exhaust. Per tant, era aquella comunitat educativa que defugia de les emocions entre subjectes. Ara bé, tampoc hem de generalitzar i culpabilitzar a tota la comunitat educativa d’un país, ja que hi havia molts docents i pedagogs delitosos de grans canvis.

La segona República va suposar el gran esforç i treball de l’escola Nova (escola lliure que cercava la creativitat, l’espontaneïtat, l’aprenentatge a través de l’experimentació directe amb el medi, l’empatia entre éssers, interacció social, etc.). Però bé, tots aquests esforços, portats a terme per grans professionals (Pau Vila, Rosa Sensat, Maria Antònia Canals, etc.), es van veure estroncats a causa de la dictadura franquista. Per tant, la potenciació de la creativitat de l’ésser es va transformar en la pròpia veritat ineludible de l’ésser racional. Les retòriques magistrals del subjecte superracionalista es van transformar en l’únic eix primordial de l’aprenentatge dels individus, ja que l’infant no tenia cap tipus de protagonisme dins d’aquesta visió educativa (concepció metodològica conductista).

Ara, en l’actualitat, ens trobem davant d’una escola immersa en nous reptes socials. Hem viscut, en els darrers anys, un constructivisme tradicional a dins les aules (potenciació dels coneixements previs dels nostres alumnes, treball autònom i aflorament de la seva creativitat). Ara bé, els nous reptes ens fan dirigir cap a una concepció metodològica de formació en societat. Per tant, el constructivisme tradicional es perfecciona anomenant-se constructivisme social (potenciació dels coneixements previs, marcs simbòlics i socials, establiment d’hipòtesis, empatia entre subjectes i indagació de respostes conclusives a través de les hipòtesis formulades de forma grupal).

Per tant, la figura del mestre racionalista ja ha passat a millor vida. Ara, a les nostres aules ha d’aflorar la simbiosi efusiva entre el racionalisme i l’emoció, ja que són dos vocables fonamentals (en constant interacció) per tal d’indagar i plasmar una educació de qualitat a dins les nostres aules. El racionalisme sense interacció amb l’emoció no té cap sentit (tu estableixes la teva pròpia raó a través de la teva emoció), però bé l’emoció també ha d’estar en constant confrontament amb la raó (ens emocionem a través de la raó).

Per tant, l’escola ha de potenciar un constructivisme social a dins les aules i, sense cap mena de dubte, ha d’apostar per una trobada simbiòtica entre la raó i l’emoció. Només així, apostant per una escola dinàmica (en constant moviment) i respectuosa davant la pluralitat dels subjectes, aconseguirem l’educació que els nostres infants es mereixen per viure en una societat que sol·licita homínids que sàpiguen afrontar nous canvis i reptes al llarg de les seves vides.

INFORMAR

La nostra societat consumista és aquella que presumeix de forma incessant de les seves accions i actituds benefactores davant del tercer i quart món. La nostra preuada societat és la viva imatge d’una col·lectivitat perduda en l’abisme avariciós i pervers d’aquells que prediquen el consumisme i, sense cap mena de dubte, nosaltres agafem de forma exhausta. Avui en dia, immersos en la nostra societat debilitada per estereotips versemblants, els mitjans de comunicació promouen i comercialitzen formats televisius coneguts com a “reality shows”, on els personatges busquen l’èxit rotund i la superficialitat de la vida. Per ser exactes i precisos, busquen la seva pròpia mentida de la vida!. Mentrestant, els individus superficials s’autoenganyen i els empresaris del món de la comunicació s’embutxaquen quantitats ineludibles de diners.

Però bé, a on ens dirigim per plasmar retòriques de caire alarmant enfront d’aquests formats televisius?, hem de prohibir amb rotunditat la vigència d’aquests programes als nostres fills?, hem d’emprar retòriques transmissives per tal que els nostres fills entrin dins les nostres dinàmiques valorístiques?, etc. Sense cap mena de dubte, l’ésser humà està perdut davant d’una societat que camina més depressa que ell i, per tant, pares i educadors han de lluitar i, a la vegada, intentar entendre que tot canvi implica comprensió i diàleg. Per tant, davant d’aquesta tipologia de programes de caire no cognitius, intentarem cercar el diàleg amb els nostres fills, ja que davant del contingut erroni i falç d’aquests programes (la fama s’aconsegueix en poques hores, l’homosexualitat vista des de la perversió, la transexualitat vista com a objecte de depravació, les drogues estereotipades com a productes per a arribar a aconseguir la felicitat, etc.) s’amaguen informacions estereotipades per la morbositat. Per tant, nosaltres, com a educadors o pares, hem de transmetre als nostres infants que l’homosexualitat és una opció sentimental i sexual i, per tant, no implica la morbositat. Hem de fer-los-hi veure que l’èxit professional s’aconsegueix a través del treball ben fet i, per tant, aquest fet implica esforç cognitiu i, en moltes ocasions, físic. Hem de transmetre que la transexualitat és una opció que moltes persones decideixen fer perquè no es senten bé i en conformitat amb el seu propi cos. I, sense cap mena de dubte, hem de cercar el diàleg per tal de fer-los-hi veure que la felicitat només s’aconsegueix quan un homínid en concret troba l’estabilitat emocional (família, amics, etc.). Per tant, serà inútil, gairebé sempre, emprar actituds superracionalistes, on l’emissor sempre té raó i, a més a més, no fa unes justificacions lògiques sobre les seves retòriques.

Per tant, els pares i els educadors no han de tenir por a ensenyar a discernir les informacions i també, sens dubte, a ensenyar-los-hi que hi ha informacions que opten per la morbositat i, en moltes ocasions, han de saber que aquesta tendeix a la mentida. Els pares i els educadors han d’ensenyar a l’infant les veritats de les informacions. I, per tant, no podem clausurar mai les intrèpides imatges de la pobresa devastadora del tercer món, les guerres monetàries que aquests fets comporten, la cruenta pobresa del quart món, les actuacions precàries que, nosaltres, el primer món emprem per apaivagar la pobresa dels països pobres i netejar-nos la consciència, etc.

En conclusió, com a docents i pares, hem d’ensenyar als nostres infants la informació de forma íntegra. Només així, l’infant tindrà el dret d’escollir i, per tant, ser un ésser crític, autocrític i autònom envers la comunicació tendenciosa i impregnada de morbositat.

LA COMPETITIVITAT

L’escola convencional, aquella escola que durant molts anys ha cercat el no res en els subjectes dels seus alumnes (éssers mancats d’escolta, diàleg, de treballar en grup, d’establir l’esperit crític, etc.), ha potenciat, de manera insòlita la competitivitat entre els subjectes. I, sense cap mena de dubte, ara, de forma descomunal, en paguem les conseqüències, ja que la vida s’ha transformat en una competició sense final, on els éssers humans es trepitgen sense cap tipus de consideració.

El conductisme (escola que potencia subjectes inerts, sense criteri i sense debat acurat i compartit entre éssers) ha portat a consolidar una escola sense fonaments crítics (entre subjectes) de qualitat. El mestre convencional només ha sabut transmetre uns coneixements i els alumnes, com bons receptors incapacitats de diàleg, han hagut de memoritzar-se aquells coneixements. I, a més a més, el mestre conductista, sense cap mena de dubte, només ha valorat la qualificació final,mitjançant un examen final. Per tant, aquest fet només ha provocat, de forma rotunda, la competitivitat insana entre homínids.

La competició comença a l’escola (el mestre potencia aquesta actitud) i, després, continua en el món laboral. Hem d’estar alerta, nosaltres com a futurs mestres, de la forma com potenciem i plasmen als nostres alumnes la competitivitat a dins les aules, ja que aquest factor influirà en els seus subjectes al llarg de tota la vida. I, a més a més, la competitivitat constant, radica a diversos trastorns psicològics i mentals (depressions, ansietat, estrès, etc.)

Per tant, l’escola del segle XXI, aquella escola que es vol mostrar no convencional i amant de la competitivitat sana entre éssers, ha d’estar alerta quan aplica a dins l’aula la concepció metodològica del constructivisme social, ja que aquesta concepció minuciosa, en tots els aspectes d’aplicació a dins l’aula, si no s’aplica amb rigor i serietat pot esdevenir insatisfactòria envers la competitivitat entre els subjectes.

RESPOSTA A L'ANNA DE GIRONA

Com a psicopedagog/a i, a partir d'aquest instrument teòric, el constructivisme, com assessoraries i col·laboraries en l'elaboració del segon nivell de concreció d'un centre?

Doncs bé, estimada Anna, hem de saber que en la LOE ja no es parla de nivells de concreció, no obstant això alguns professors encara empren aquest terme antic de la LOGSE (encara vigent a cicle superior). El que hem de tenir clar és que el currículum educatiu passa per tres fases flagrants: 1. L’elaboració per part del govern i el desplegament d’aquesta llei (a partir d reglaments) en les comunitats autònomes corresponents, 2. l’adaptació del currículum dins de la comunitat educativa i 3. l’adaptació del currículum a dins de l’aula, depenent de les necessitats dels nostres infants.

Per tant, el meu assessorament a l’hora de desenvolupar i portar a terme el segon nivell de concreció dins d’una comunitat educativa en concret seria el següent: que hi hagi un grup de mestres que es creguin el seu projecte (en aquest cas haurà de ser un projecte constructivista social). Haurà de potenciar un consructivisme social a dins les aules. Per tant, hauran de tenir en compte els coneixements previs dels seus alumnes (aprenentatge significatiu d’Ausubel), emprar la pedagogia de la pregunta per tal que els alumnes formulin hipòtesis i estableixin lligams empàtics a través de la societat que els envolta i, finalment, trobar una resposta conclusiva a les preguntes plasmades pel propi educador. També, els mestres s’hauran d’acompanyar de materials atractius, de persones creatives, amb motivació, amb ganes de tirar endavant aquest projecte.

Espero, de tot cor, que més o menys t'hagi contestat.

Moltes gràcies.

Cordialment,

Xavier Ollonarte i Rovira.

GAZA CONTINUA AMB L'ALT AL FOC

Israel i Palestina continuen amb guerra per tal d'ocupar Gaza. Hamás ha dit aquest mateix matí que no aturarà les armes fins que no aconsegueixi l'ocupació de Gaza.

Què han de fer els governs europeus per tal que s'aturi la guerra entre Palestina i Israel?

BON ANY NOU 2009

Estimats lectors, només us vull desitjar un feliç any 2009. Espero que aquest nou any que tot just acabem de començar sigui un any ple de somnis i projectes sòlids i de qualitat. I, sense cap mena de dubte, espero que aquests es portin a terme amb rigor i serietat. Però, sobretot, recorda que els somnis i els projectes només es fan realitat amb l'esforç i el treball ben fet del propi ésser humà.

Per tant, espero que agafeu aquest any nou amb força i il·lusió.

Cordialment,

Xavier Ollonarte i Rovira.